COMENTARI DE TEXT: "COSES DE LA PROVIDÈNCIA"

COMENTARI DE TEXT: COSES DE LA PROVIDÈNCIA 

Pere Calders i Rossinyol va néixer el 29 de setembre de 1912 i va morir el 21 de juliol de 1994. És considerat un dels escriptors més populars del segle XX.  

Era fill de l'escriptor i traductor Vicenç Calders i Arús. Calders va viure tota la seva infantesa a Sant Cugat del Vallès. Al 1920 va anar a viure a la ciutat de Barcelona. Allà va estudiar a l'Escola Superior de Belles Arts. Més tard va treballar com a dibuixant i col·laborador a "El Diario Mercantil", a la revista "L'esquella de la Torratxa", i al diari "l'Avui" (on va publicar el seu primer conte). L'any 1936 va publicar un recull de relats breus "El primer arlequí" i la novel·la "La glòria del doctor Larén". Poc després de començar la Guerra Civil Espanyola, va prendre una postura de compromís i va començar a col·laborar amb publicacions d'àmbit polític. En aquesta època va escriure els contes de "L'any de la meva gràcia" i "La cèl·lula", aquesta última no es va arribar a publicar mai. El 1937 s'allista voluntari a l'exèrcit de la República. Destinat a Terol va exercir de cartògraf. Va ser capturat i ingressat al camp de concentració de Prats de Molló. Va escapar i va exiliar-se primer a França i més tard a Mèxic on va viure durant 23 anys. Va rebre ajuda econòmica de Josep Carner i va treballar a diverses publicacions i editorials. De Calders convé destacar el seu estil literari "realisme màgic", doncs a partir d'un llenguatge senzill crea situacions inversemblants. 

El relat, Coses de la providència, correspon al llibre les Còniques de la veritat oculta, un recull de contes que no va ser publicat fins al 1955, a l'Editorial Selecta. 

Aquest relat tracta sobre un jove que es va aixecar un diumenge al matí content, ja que no tenia cap preocupació i portava una vida més o menys perfecte per les seves aspiracions. Després d'anar a fer una passejada pel carrer estrenant bigoti, va tornar a casa per dinar. Llavors, es va adonar que no portava a sobre les claus de casa però, tot i així, va pensar que la seva serventa, Irene, li obriria la porta. Per sorpresa, a la porta no va aparèixer la Irene sinó que un senyor gran que duia la seva bata. El protagonista es va quedar en un estat de xoc. Va arribar a pensar que es devia de haver equivocat, però no. El senyor, Ernest, va cridar a la seva filla, Clara, per si coneixia aquell jove. Va negar rotundament, mostrant-li un petit somriure. Després de haver estat discutint sobre de qui era el pis, el senyor va invitar-lo a dinar. La discussió va seguir mentre dinaven. L'Ernest seguia garantint que la casa era seva fins que va explicar una experiència similar a la del jove que va viure en el passat i que li va conduir a conèixer a la seva dona. Va ser una cosa totalment irreal per a la vida real, va ser un fet com diví, com si el destí els hagués ajuntat, tot seguit en acabar la historia i de dinar l’Ernest va anar amb el jove al seu despatx allà van estar parlant sobre tot el que havia passat aleshores l’Ernest li va dir al jove que si ell no es volia casar amb la seva filla ho entendria que digues que s’havia equivocat de pis i marxes però el jove va decidir quedar-se i casar-se amb ella tot hi que a vegades es preguntava que n’havia sigut de la Irene.  

El text segueix la estructura típica d'una narració literària (introducció, nus i desenllaç). La introducció va des del primer punt ("Me'n recordo...") fins al punt nou ("…de mi, m'obriria"). En aquesta primera part explica la situació inicial, el lloc i el temps en què es desenvolupen els fets.  

El nus correspondria des del punt deu ("Vaig trucar,…") fins el punt quaranta ("...el seu curs, inexorablement".). En aquesta part, l'autor narra els fets que li comencen a succeir al protagonista. És destacable el gir de noranta graus que ha experimentat el conte ja que passa de ser un conte força quotidià a tenir lloc un fet trasbalsador, sorprenent i espontani que altera aquella quotidianitat.  

Per acabar, el desenllaç correspondria a l'última frase del text, des del punt quaranta ("L’afer va seguir el seu curs,…) fins al final del text ("... Irene?»"). El desenllaç deixa el lector totalment sobtat, ja que fins a l'últim moment sorprèn.  

L'estil literari de Calders està basat pel realisme-màgic que utilitza. Fa d'ús d'ironies, humor i fantasia. En aquet relat es pot veure com fa d'ús d'aquestes característiques, com per exemple, el fet de que Calders es tapi el bigoti quan la Clara li somriu és un fet humorístic o, quan l'Ernest explica que a tenir que carregar-se un bloc de gel pel carrer que finalment se li va caure, és un fet absurd. El fet del conte que fa que sigui una literatura realista-màgica és quan l'autor comença a fer dubtar el lector sobre la casa real del protagonista. Fins i tot li fa plantejar-se que la casa és realment de la família.  

Els temes tractats en el text són principalment el destí, l'atzar i l'imprevist. En el conte es veu clarament, ja que ha hagut de casar-se amb una noia a l'atzar, que no coneixia en el moment menys esperat.  

El llenguatge que utilitza Pere Calders és comuna i senzill, ja que fa ús del registre estàndard. Tot i així, els diàlegs es podria dir que utilitzava un registre culte. La raó d'aquest fet seria perquè durant la història, els personatges s'han tractat de vostè. El vocabulari utilitzat no és força comú, com per exemple: brides, manyagament, plaïa, etc.. A l'inici del conte, l'autor es dedica a fer descripcions, com per exemple: "feia un matí de sol i ens trobàvem poc més o menys en plena primavera", "No tenia pas ganes de perdre l’aire lliure aquell dia. Necessitava la tebior del sol i poder clavar els ulls ben lluny i veure força gent i coses animades. Vaig anar-me’n cap al Parc, a passejar la meva glòria; és gairebé segur que encomanava als altres el meu engrescament, perquè les persones que em voltaven somreien, sense saber bé què els passava", etc.. També fa un ús de locucions i frases fetes, com per exemple: " Amb el destí, no s’hi poden fer filigranes" .  

Personalment, m'ha agradat bastant aquest conte. Quan ens van dir que havíem de llegir un conte de Pere Calders vaig pensar que seria el típic conte avorrit dels temps de la postguerra. Però, quan ens van dir que aquest autor era caracteritzat per la seva literatura realista-màgica, em vaig animar més. Pel meu gust, crec que és un conte amb un argument fantàstic. El fet d'utilitzar fets màgics i/o ficticis a la realitat quotidiana provoca al lector un sentiment d'incredulitat. Quan vaig arribar al desenvolupament de la història, quan el protagonista discuteix amb l'Ernest sobre qui és el propietari de la casa vaig començar a plantejar-me que el protagonista estava boig o simplement s'havia equivocat de casa. Però, després de parar la lectura i tornar-me a llegir els paràgrafs anteriors estava cent per cent segura que el protagonista no s'equivocava. El final del conte m'ha descol·locat una mica, ja que esperava que el jove no acceptés la realitat i el destí i, que no es casés amb la Clara. Tot i així , m'ha agradat que el final no sigui com m'esperava perquè així em sorprendria més.