Quan hem van dir que les vacances d'estiu les passaríem a Roma hem vaig deprimir molt. Qui volia passar dues setmanes senceres en un país conegut pels edificis que hi ha de l'any de la picor. Es podria dir que la única raó per la qual hi he decidit anar-hi (igualment hi havia d'anar ja que són unes vacances familiars) és perquè la meva millor amiga, la Maya, hi anava.
El camí no va durar gaire. Vam arribar a les dotze de la matinada més o menys a Roma. Només en arribar a l'hotel em van venir ganes de vomitar. Estava bé que els meus pares no volguessin malgastar diners i ahorrar-los per altres necessitats, però podrien haver reservat un hotel molt millor amb un preu considerable. Les habitacions eren petites per quatre persones, feien pudor a peix podrit i es podia dir que els rosegadors no eren els meus animals de companyia preferits. I per no parlar de les vistes; l'agència de viatges ens va dir que les vistes eres donades cap al Domus Aurea. Però, resulta que aquest és un vagabund que passeja per l'estret carreró on està situat l'hotel. Després d'haver organitzat l'equipatge, els meus pares van començar a planejar la ruta que hauríem de fer l'endemà. En només sentir que demà aniríem per tot Roma, m'havia girat cap a la Maya. Ella, com sempre, m'havia entès a la primera. Demà seria la primera oportunitat que tindríem de començar viure aventures al màxim i no avorrir-nos amb les explicacions dels guies.
-Noies, demà anirem ha visitar una mica la ciutat de Roma. En primer, lloc anirem al Colisseu i tot seguit al Fòrum romà – va comentar la mare.
-Després d'haver dinat, visitarem la Fontana di Trevi i, finalment, anirem a la Piazza Navona – havia acabat d'explicar el pare.
Només en acabar la pesada i llarga l'explicació dels meus pares, vam anar a dormir, o això és el que es pensaven que estàvem fent. La Maya i jo, a partir d'aquell moment, seguiríem una ruta bastant diferent a la que han ideat els meus pares.
La porta principal de l'hotel estava oberta, cosa que ens va facilitar el nostre pla fugitiu. Un cop a fora no ens va costar gaire orientar-nos ja que portàvem un gran mapa de Roma. Quan ja havíem recorregut un parell de quilòmetres, ens vam adonar de que no portàvem amb nosaltres les carteres. Com unes ximples vam tenir que tornar a l'hotel, cosa que va costar una mica ja que la porta l'havien tancat. Per entrar ho vam fer a partir de la finestra que donava al carreró. Com que la paret no estava gaire ben construïda, la vaig poder escalar i arribar a l'habitació sana i salva mentre que la Maya estava fent de guàrdia per si venia el vagabund. La cosa no va continuar sent successiva com havia anat fins llavors. Pel que es veia, els meus pares van posar les carteres sota la televisió per fer-ne l'equilibri. Jo, maldestre com sempre, vaig la empènyer i, sense voler, la vaig trencar. Resulta que per una part estava fixa al moble i, fent força, vaig acabar de separar la part fixa de l'aparell. Tot i així, vaig aconseguir les carteres i, sigil·losament, vaig decidir col·locar la televisió de manera que no es noti que s'hagi mogut un pèl. No volia que res ens espatlli l'aventura que volíem viure la meva amiga i jo. Hem vaig sorprendre al veure que els meus pares no s'haguessin atxecat.Estaven molt ben camuflats en el llit que ni tan sols se'ls veia.
Un cop fora un altre cop, vam agafar el camí. Ens dirigíem a la gran Fontana di Trevi. La Font era espectacular. L'aigua regalimava de l'escultura de Neptú d'una manera natural. Les llums donaven un toc de brillantor a l'aigua que la convertien en una aigua pura, sagrada. El fet de que no hi hagués ningú, feia que tot el xivarri que podrien haver fet les persones el fes la font amb el xiuxiui de l'aigua.
De sobte, vam començar a sentir unes veus força familiars. Una parella d'adults estaven cridant:
-Com és que no hem vingut aquí anteriorment! - va exclamar la dona subjectant una ampolla de whisky amb la mà esquerre.
-Ni idea, potser és el simple fet de tenir responsabilitats! - va dir l'home. La Maya i jo ens hi vam acostar una mica. Vaig poder reconèixer els dos personatges. Eren els meus pares! Ja deia jo que hi havia massa silenci a l'hotel.
De sobte, la meva mare es va posar a la font com si entrés en una piscina. El meu pare la va imitar. Jo vaig córrer cap a ells, volia avisar-los que estava prohibit entrar dins de la font. Tot i així, no em van fer cas i els guàrdies de seguretat ens van veure i van córrer cap a nosaltres. Tenia el pressentiment que tot els diners que teníem per passar les vacances es convertirien en diners per pagar la multa. Vam començar a córrer davant dels guàrdies, intentant escapar-nos. I Ho vam aconseguir gràcies a la Maya. Hi havien dos motos scooters aparcades en un carreró. La Maya va manipular els cables per poder-los fer funcionar. Això ens va portar un avantatge davant dels guàrdies ja que teníem un vehicle i ells no. Vam fer una llarga passejada amb les motos per despistar-los una mica, fins arribar finalment a l'hotel. La porta principal de l'hotel, no sé com, estava oberta. Vaig portar els meus pares en el llit i, per tercera vegada, vam tornar a sortir de l'hotel. Ara com que teníem un vehicle, podíem anar a molta més velocitat a qualsevol lloc. Com que el cel s'estava aclarint, vam decidir anar al Coliseu. Quan vam arribar allà, estava ple de policies, ambulàncies i altres agents de seguretat. Resulta que hi havia hagut un accident i hi havia ferits. Un dels guàrdies ens va reconèixer i ens va tornar a perseguir amb una bicicleta que es va trobar pel camí. La Maya i jo vam tenir la brillant idea de donar voltes al Colisseu fins que el guàrdia es cansés i després ens vam anar a amagar-nos darrere de l'Arco di Constantino. Malauradament, el pla no va sortir tant bé com esperàvem. Quan ja ens dirigíem cap a l'Arc ens vam trobar amb un grup d'adolescents, gairebé de la mateixa edat que nosaltres. No eren italians sinó espanyols. Ens vam fer amics i vam estar una bona estona xerrant sobre la vida i el sentit que té. Vam decidir anar tots junts a la Piazza Navona. La Maya i jo aniríem amb els vehicles que haviem robat mentre que els altres agafarien un taxi.
Tot just vam parcar les motos, se'ns van acostar un parell de nois bastant alt i amples. Per un moment ens vam espantar ja que vam pensar que potser aquelles dos motos eren seves. I efectivament, eren seves. Nosaltres vam baixar directament dels vehicles i ens vam posar a caminar ràpidament. Ells van començar a escridassar-nos tan fort que vaig sentir com el terra tremolava. Per sort ens vam posar a córrer i no ens vam refugiar dins d'un contenidor
d'escombraires. Després d'haver estat una bona estona esperant els nostres nous amics, vam decidir anar a fer un tomb en direcció al Panteó. Però no ho vam poder aconseguir. A mig camí, un home calb vestit amb jaqueta de cuiro ens va donar un cop al cap. Cada vegada sentia com anava caient cap al terra i com els meus ulls s'anaven tancant fins que em vaig quedar erta al terra. Al cap d'uns segons, vaig sentir com una veu llunyana em cridava cada cop més a prop:
-Lisa! Lisa!! Lisa!!! - Exclamava la meva professora de llengua catalana. - Es dorm a casa. Aquí es ve a treballar!
-Sí, es clar... - vaig contestar sense tenir ni idea d'on estava. – Què estem fent? - li vaig preguntar a la Maya.
-Este corregint els exercicis de sintaxis que teníem de deures – em va contestar.
-I per això m'ha despertat del meu somni perfecte.... - vaig xiuxiuejar.
-En realitat la professora no s'ha adonar que estaves dormint fins que has començat a cridar. Què estaves somiant?
-Diuen que si s'expliquen els somnis es fan realitat. Millor no t'ho explico. Quants dies queden pel viatge a Itàlia? - li vaig preguntar.
-En queden tres.
Faltaven tres dies per anar de vacances a Itàlia, Roma. Els cinc minuts de classe que quedaven van continuar amb normalitat encara que després vaig rebre la bronca de l'any.
