diumenge, 12 de juny del 2016

AVENTURES A ROMA

Quan hem van dir que les vacances d'estiu les passaríem a Roma hem vaig deprimir molt. Qui volia passar dues setmanes senceres en un país conegut pels edificis que hi ha de l'any de la picor. Es podria dir que la única raó per la qual hi he decidit anar-hi (igualment hi havia d'anar ja que són unes vacances familiars) és perquè la meva millor amiga, la Maya, hi anava.

El camí no va durar gaire. Vam arribar a les dotze de la matinada més o menys a Roma. Només en arribar a l'hotel em van venir ganes de vomitar. Estava bé que els meus pares no volguessin malgastar diners i ahorrar-los per altres necessitats, però podrien haver reservat un hotel molt millor amb un preu considerable. Les habitacions eren petites per quatre persones, feien pudor a peix podrit i es podia dir que els rosegadors no eren els meus animals de companyia preferits. I per no parlar de les vistes; l'agència de viatges ens va dir que les vistes eres donades cap al Domus Aurea. Però, resulta que aquest és un vagabund que passeja per l'estret carreró on està situat l'hotel. Després d'haver organitzat l'equipatge, els meus pares van començar a planejar la ruta que hauríem de fer l'endemà. En només sentir que demà aniríem per tot Roma, m'havia girat cap a la Maya. Ella, com sempre, m'havia entès a la primera. Demà seria la primera oportunitat que tindríem de començar viure aventures al màxim i no avorrir-nos amb les explicacions dels guies.

-Noies, demà anirem ha visitar una mica la ciutat de Roma. En primer, lloc anirem al Colisseu i tot seguit al Fòrum romà – va comentar la mare.

-Després d'haver dinat, visitarem la Fontana di Trevi i, finalment, anirem a la Piazza Navona – havia acabat d'explicar el pare.

Només en acabar la pesada i llarga l'explicació dels meus pares, vam anar a dormir, o això és el que es pensaven que estàvem fent. La Maya i jo, a partir d'aquell moment, seguiríem una ruta bastant diferent a la que han ideat els meus pares.

La porta principal de l'hotel estava oberta, cosa que ens va facilitar el nostre pla fugitiu. Un cop a fora no ens va costar gaire orientar-nos ja que portàvem un gran mapa de Roma. Quan ja havíem recorregut un parell de quilòmetres, ens vam adonar de que no portàvem amb nosaltres les carteres. Com unes ximples vam tenir que tornar a l'hotel, cosa que va costar una mica ja que la porta l'havien tancat. Per entrar ho vam fer a partir de la finestra que donava al carreró. Com que la paret no estava gaire ben construïda, la vaig poder escalar i arribar a l'habitació sana i salva mentre que la Maya estava fent de guàrdia per si venia el vagabund. La cosa no va continuar sent successiva com havia anat fins llavors. Pel que es veia, els meus pares van posar les carteres sota la televisió per fer-ne l'equilibri. Jo, maldestre com sempre, vaig la empènyer i, sense voler, la vaig trencar. Resulta que per una part estava fixa al moble i, fent força, vaig acabar de separar la part fixa de l'aparell. Tot i així, vaig aconseguir les carteres i, sigil·losament, vaig decidir col·locar la televisió de manera que no es noti que s'hagi mogut un pèl. No volia que res ens espatlli l'aventura que volíem viure la meva amiga i jo. Hem vaig sorprendre al veure que els meus pares no s'haguessin atxecat.Estaven molt ben camuflats en el llit que ni tan sols se'ls veia.

Un cop fora un altre cop, vam agafar el camí. Ens dirigíem a la gran Fontana di Trevi. La Font era espectacular. L'aigua regalimava de l'escultura de Neptú d'una manera natural. Les llums donaven un toc de brillantor a l'aigua que la convertien en una aigua pura, sagrada. El fet de que no hi hagués ningú, feia que tot el xivarri que podrien haver fet les persones el fes la font amb el xiuxiui de l'aigua.

De sobte, vam començar a sentir unes veus força familiars. Una parella d'adults estaven cridant:

-Com és que no hem vingut aquí anteriorment! - va exclamar la dona subjectant una ampolla de whisky amb la mà esquerre.

-Ni idea, potser és el simple fet de tenir responsabilitats! - va dir l'home. La Maya i jo ens hi vam acostar una mica. Vaig poder reconèixer els dos personatges. Eren els meus pares! Ja deia jo que hi havia massa silenci a l'hotel.

De sobte, la meva mare es va posar a la font com si entrés en una piscina. El meu pare la va imitar. Jo vaig córrer cap a ells, volia avisar-los que estava prohibit entrar dins de la font. Tot i així, no em van fer cas i els guàrdies de seguretat ens van veure i van córrer cap a nosaltres. Tenia el pressentiment que tot els diners que teníem per passar les vacances es convertirien en diners per pagar la multa. Vam començar a córrer davant dels guàrdies, intentant escapar-nos. I Ho vam aconseguir gràcies a la Maya. Hi havien dos motos scooters aparcades en un carreró. La Maya va manipular els cables per poder-los fer funcionar. Això ens va portar un avantatge davant dels guàrdies ja que teníem un vehicle i ells no. Vam fer una llarga passejada amb les motos per despistar-los una mica, fins arribar finalment a l'hotel. La porta principal de l'hotel, no sé com, estava oberta. Vaig portar els meus pares en el llit i, per tercera vegada, vam tornar a sortir de l'hotel. Ara com que teníem un vehicle, podíem anar a molta més velocitat a qualsevol lloc. Com que el cel s'estava aclarint, vam decidir anar al Coliseu. Quan vam arribar allà, estava ple de policies, ambulàncies i altres agents de seguretat. Resulta que hi havia hagut un accident i hi havia ferits. Un dels guàrdies ens va reconèixer i ens va tornar a perseguir amb una bicicleta que es va trobar pel camí. La Maya i jo vam tenir la brillant idea de donar voltes al Colisseu fins que el guàrdia es cansés i després ens vam anar a amagar-nos darrere de l'Arco di Constantino. Malauradament, el pla no va sortir tant bé com esperàvem. Quan ja ens dirigíem cap a l'Arc ens vam trobar amb un grup d'adolescents, gairebé de la mateixa edat que nosaltres. No eren italians sinó espanyols. Ens vam fer amics i vam estar una bona estona xerrant sobre la vida i el sentit que té. Vam decidir anar tots junts a la Piazza Navona. La Maya i jo aniríem amb els vehicles que haviem robat mentre que els altres agafarien un taxi.

Tot just vam parcar les motos, se'ns van acostar un parell de nois bastant alt i amples. Per un moment ens vam espantar ja que vam pensar que potser aquelles dos motos eren seves. I efectivament, eren seves. Nosaltres vam baixar directament dels vehicles i ens vam posar a caminar ràpidament. Ells van començar a escridassar-nos tan fort que vaig sentir com el terra tremolava. Per sort ens vam posar a córrer i no ens vam refugiar dins d'un contenidor

d'escombraires. Després d'haver estat una bona estona esperant els nostres nous amics, vam decidir anar a fer un tomb en direcció al Panteó. Però no ho vam poder aconseguir. A mig camí, un home calb vestit amb jaqueta de cuiro ens va donar un cop al cap. Cada vegada sentia com anava caient cap al terra i com els meus ulls s'anaven tancant fins que em vaig quedar erta al terra. Al cap d'uns segons, vaig sentir com una veu llunyana em cridava cada cop més a prop:

-Lisa! Lisa!! Lisa!!! - Exclamava la meva professora de llengua catalana. - Es dorm a casa. Aquí es ve a treballar!

-Sí, es clar... - vaig contestar sense tenir ni idea d'on estava. – Què estem fent? - li vaig preguntar a la Maya.

-Este corregint els exercicis de sintaxis que teníem de deures – em va contestar.

-I per això m'ha despertat del meu somni perfecte.... - vaig xiuxiuejar.

-En realitat la professora no s'ha adonar que estaves dormint fins que has començat a cridar. Què estaves somiant?

-Diuen que si s'expliquen els somnis es fan realitat. Millor no t'ho explico. Quants dies queden pel viatge a Itàlia? - li vaig preguntar.

-En queden tres.

Faltaven tres dies per anar de vacances a Itàlia, Roma. Els cinc minuts de classe que quedaven van continuar amb normalitat encara que després vaig rebre la bronca de l'any.

COMENTARI DE TEXT: "COSES DE LA PROVIDÈNCIA"

COMENTARI DE TEXT: COSES DE LA PROVIDÈNCIA 
Pere Calders i Rossinyol va néixer el 29 de setembre de 1912 i va morir el 21 de juliol de 1994. És considerat un dels escriptors més populars del segle XX.  

Era fill de l'escriptor i traductor Vicenç Calders i ArúsCalders va viure tota la seva infantesa a Sant Cugat del Vallès. Al 1920 va anar a viure a la ciutat de Barcelona. Allà va estudiar a l'Escola Superior de Belles Arts. Més tard va treballar com a dibuixant i col·laborador a "El Diario Mercantil", a la revista "L'esquella de la Torratxa", i al diari "l'Avui" (on va publicar el seu primer conte). L'any 1936 va publicar un recull de relats breus "El primer arlequí" i la novel·la "La glòria del doctor Larén". Poc després de començar la Guerra Civil Espanyola, va prendre una postura de compromís i va començar a col·laborar amb publicacions d'àmbit polític. En aquesta època va escriure els contes de "L'any de la meva gràcia" i "La cèl·lula", aquesta última no es va arribar a publicar mai. El 1937 s'allista voluntari a l'exèrcit de la República. Destinat a Terol va exercir de cartògraf. Va ser capturat i ingressat al camp de concentració de Prats de Molló. Va escapar i va exiliar-se primer a França i més tard a Mèxic on va viure durant 23 anys. Va rebre ajuda econòmica de Josep Carner i va treballar a diverses publicacions i editorials. De Calders convé destacar el seu estil literari "realisme màgic", doncs a partir d'un llenguatge senzill crea situacions inversemblants. 
El relat, Coses de la providènciacorrespon al llibre les Còniques de la veritat oculta, un recull de contes que no va ser publicat fins al 1955, a l'Editorial Selecta. 

Aquest relat tracta sobre un jove que es va aixecar un diumenge al matí content, ja que no tenia cap preocupació i portava una vida més o menys perfecte per les seves aspiracionsDesprés d'anar a fer una passejada pel carrer estrenant bigoti, va tornar a casa per dinar. Llavors, es va adonar que no portava a sobre les claus de casa peròtot i així, va pensar que la seva serventa, Irene, li obriria la porta. Per sorpresa, a la porta no va aparèixer la Irene sinó que un senyor gran que duia la seva bata. El protagonista es va quedar en un estat de xoc. Va arribar a pensar que es devia de haver equivocatperò no. El senyorErnest, va cridar a la seva filla, Clara, per si coneixia aquell jove. Va negar rotundamentmostrant-li un petit somriureDesprés de haver estat discutint sobre de qui era el pis, el senyor va invitar-lo a dinar. La discuss va seguir mentre dinavenL'Ernest seguia garantint que la casa era seva fins que va explicar una experiència similar a la del jove que va viure en el passat i que li va conduir a conèixer a la seva dona. Va ser una cosa totalment irreal per a la vida real, va ser un fet com divícom si el destí els hagués ajuntattot seguit en acabar la historia i de dinar l’Ernest va anar amb el jove al seu despatx allà van estar parlant sobre tot el que havia passat aleshores l’Ernest li va dir al jove que si ell no es volia casar amb la seva filla ho entendria que digues que s’havia equivocat de pis i marxes però el jove va decidir quedar-se i casar-se amb ella tot hi que a vegades es preguntava que n’havia sigut de la Irene.  

El text segueix la estructura típica d'una narració literària (introducciónus i desenllaç). La introducció va des del primer punt ("Me'n recordo...") fins al punt nou ("…de mi, m'obriria"). En aquesta primera part explica la situació inicial, el lloc i el temps en què es desenvolupen els fets 
El nus correspondria des del punt deu ("Vaig trucar,…") fins el punt quaranta ("...el seu cursinexorablement".). En aquesta partl'autor narra els fets que li comencen a succeir al protagonista. És destacable el gir de noranta graus que ha experimentat el conte ja que passa de ser un conte força quotidià a tenir lloc un fet trasbalsadorsorprenent i espontani que altera aquella quotidianitat 
Per acabar, el desenllaç correspondria a l'última frase del text, des del punt quaranta ("L’afer va seguir el seu curs,…) fins al final del text ("... Irene?»"). El desenllaç deixa el lector totalment sobtat, ja que fins a l'últim moment sorprèn 

L'estil literari de Calders està basat pel realisme-màgic que utilitza. Fa d'ús d'ironies, humor i fantasia. En aquet relat es pot veure com fa d'ús d'aquestes característiquescom per exemple, el fet de que Calders es tapi el bigoti quan la Clara li somriu és un fet humorístic o, quan l'Ernest explica que a tenir que carregar-se un bloc de gel pel carrer que finalment se li va caureés un fet absurdEl fet del conte que fa que sigui una literatura realista-màgica és quan l'autor comença a fer dubtar el lector sobre la casa real del protagonista. Fins i tot li fa plantejar-se que la casa és realment de la família 

Els temes tractats en el text són principalment el destíl'atzar i l'imprevist. En el conte es veu clarament, ja que ha hagut de casar-se amb una noia a l'atzar, que no coneixia en el moment menys esperat 
El llenguatge que utilitza Pere Calders és comuna i senzill, ja que fa ús del registre estàndardTot i aixíels diàlegs es podria dir que utilitzava un registre culte. La raó d'aquest fet seria perquè durant la històriaels personatges s'han tractat de vostèEl vocabulari utilitzat no és força comúcom per exemple: brides, manyagamentplaïa, etc.. A l'inici del contel'autor es dedica a fer descripcionscom per exemple: "feia un matí de sol i ens trobàvem poc més o menys en plena primavera", "No tenia pas ganes de perdre l’aire lliure aquell diaNecessitava la tebior del sol i poder clavar els ulls ben lluny i veure força gent i coses animadesVaig anar-me’n cap al Parc, a passejar la meva glòriaés gairebé segur que encomanava als altres el meu engrescamentperquè les persones que em voltaven somreiensense saber  què els passava", etc.. També fa un ús de locucions i frases fetescom per exemple: " Amb el destí, no s’hi poden fer filigranes" .  

Personalmentm'ha agradat bastant aquest conteQuan ens van dir que havíem de llegir un conte de Pere Calders vaig pensar que seria el típic conte avorrit dels temps de la postguerra. Peròquan ens van dir que aquest autor era caracteritzat per la seva literatura realista-màgica, em vaig animar mésPel meu gustcrec que és un conte amb un argument fantàstic. El fet d'utilitzar fets màgics i/o ficticis a la realitat quotidiana provoca al lector un sentiment d'incredulitatQuan vaig arribar al desenvolupament de la històriaquan el protagonista discuteix amb l'Ernest sobre qui és el propietari de la casa vaig començar a plantejar-me que el protagonista estava boig o simplement s'havia equivocat de casa. Peròdesprés de parar la lectura i tornar-me a llegir els paràgrafs anteriors estava cent per cent segura que el protagonista no s'equivocava. El final del conte m'ha descol·locat una mica, ja que esperava que el jove no acceptés la realitat i el destí i, que no es casés amb la Clara. Tot i així , m'ha agradat que el final no sigui com m'esperava perquè així em sorprendria més